1 En l'čpoca que els jutges governaven els israelites, hi hagué fam al país. Per aixň, un home de Betlem de Judŕ va emigrar, amb la dona i els dos fills, als camps de Moab.2 L'home es deia Elimčlec, la seva dona Noemí i els dos fills Mahlon i Quilion. Eren efratites, de Betlem de Judŕ.3 Elimčlec, marit de Noemí, va morir. Ella es quedŕ sola amb els dos fills,4 que es van casar amb dones moabites; l'una es deia Orpŕ, i l'altra, Rut. Uns deu anys més tard,5 també van morir Mahlon i Quilion, i Noemí es va quedar tota sola, sense fills i sense marit.
Noemí retorna a Betlem acompanyada de Rut
6 Quan Noemí va saber que el Senyor havia concedit al seu poble una bona collita de blat, es preparŕ per a deixar els camps de Moab amb les seves nores.7 Se'n van anar, doncs, del lloc on vivien per retornar a Judŕ. Perň, mentre feien camí,8 Noemí va dir a les seves nores: --Aneu, torneu cada una a casa de la mare! Que el Senyor sigui tan bo amb vosaltres com vosaltres ho heu estat amb els marits difunts i amb mi mateixa!9 Que el Senyor us concedeixi la felicitat a casa d'un nou marit! Llavors Noemí les va besar. Elles van esclatar en plors10 i li deien: --No! Volem venir amb tu i unir-nos al teu poble!11 Noemí insistia: --Torneu-vos-en, filles meves! Per quč voleu venir amb mi? Jo ja no puc tenir més fills perquč us hi pugueu casar.12 Aneu, torneu-vos-en, filles meves! Sóc massa gran per a casar-me. I ni que pensés que encara puc tenir fills, em casés aquesta mateixa nit i n'arribés a tenir,13 żesperaríeu fins que fossin grans? żPer ells renunciaríeu a casar-vos? No, filles meves! El meu destí és més amarg que el vostre: la mŕ del Senyor s'ha girat contra mi.14 De bell nou esclataren en plors. Orpŕ va besar la sogra per acomiadar-se'n, perň Rut no se'n volgué separar.15 Noemí li va dir: --Mira, la teva cunyada ha tornat al seu poble i als seus déus. Fes com ella, torna-te'n a casa!16 Perň Rut contestŕ: --No insisteixis que et deixi, que em separi de tu i me'n torni! On vagis tu, vull venir-hi jo; on visquis tu, vull viure-hi jo. El teu poble serŕ el meu poble, el teu Déu serŕ el meu Déu.17 On moris tu, allí moriré jo i allí seré enterrada. Només la mort ens podrŕ separar; i si no és així, que el Senyor em faci caure al damunt tota mena de mals!18 En veure Noemí que Rut s'entossudia a anar amb ella, no va insistir més.19 I se n'anaren plegades fins que van fer cap a Betlem. La seva arribada va commoure tot el poble, i les dones exclamaven: --Perň, no és Noemí?20 Ella els responia: --No em digueu Noemí; digueu-me Marŕ, perquč el Totpoderós m'ha omplert d'amargor.21 Me'n vaig anar d'aquí amb les mans plenes i el Senyor m'hi ha fet tornar amb les mans buides. Per quč, doncs, em dieu Noemí si el Senyor m'ha afligit, si el Totpoderós m'ha humiliat?22 Així fou com Noemí, amb la seva nora Rut, la moabita, retornŕ dels camps de Moab. Van arribar a Betlem quan tot just començava la sega de l'ordi.