1 Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels ŕngels perň no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident.2 Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, perň no estimés, no seria res.3 Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glňria, perň no estimés, de res no em serviria.4 El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós,5 no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja;6 no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat;7 tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.8 L'amor no passarŕ mai. Vindrŕ un dia que el do de profecia serŕ inútil, que el do de parlar en llengües s'acabarŕ, que el do de cončixer serŕ també inútil.9 Ara els nostres dons de coneixement i de profecia són limitats.10 Perň quan vindrŕ allň que és perfecte, serŕ inútil allň que és limitat.11 Quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; perň d'ençŕ que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants.12 Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix.13 Mentrestant, subsisteixen la fe, l'esperança i l'amor, tots tres; perň l'amor és el més gran.