1 Per aixň amb tota justícia van ser castigats per animals d'aquesta mena, els van torturar eixams de bestioles.2 En canvi, al teu poble, Senyor, en comptes de castigar-lo, l'afavories procurant-li guatlles, un plat exquisit, per a satisfer el seu desig.3 Així, els primers, per més que es delien per menjar, fins la gana perdien amb les nŕusees que els agafaven davant els animalots fastigosos que els enviaves; en canvi, els segons, després d'una privació de curta durada, fruďen d'un menjar de gust deliciós.4 Calia que els opressors patissin privacions inexorables i que els teus en tinguessin prou de veure com turmentaves els enemics.
Bčsties mortals i serp d'aram
5 És cert que també el teu poble va sofrir l'envestida terrible d'uns animals, i moria picat per serps verinoses. Perň la teva indignació no va durar fins a l'extrem.6 El trasbals es va perllongar just el temps d'escarmentar-los, ja que els vas donar un símbol de salvació que els recordava els manaments de la teva Llei.7 El qui es girava a mirar-lo, quedava guarit; perň qui el salvava no era allň que contemplava, sinó tu, Senyor, que salves tothom.8 Amb aixň convencies els nostres enemics que ets tu qui allibera de qualsevol mal.9 Ells morien quan les llagostes i els tŕvecs els picaven, sense que hi hagués cap remei per a mantenir-los amb vida. Perň es mereixien que aquelles bčsties els castiguessin!10 En canvi, ni les dents de les serps verinoses no podien res contra els teus fills: la teva misericňrdia vingué a trobar-los i els guaria.11 Aquelles fiblades mantenien viu en ells el record dels teus manaments, perň ben aviat foren guarits, perquč no caiguessin en un oblit profund i no es veiessin privats de la teva acció benvolent.12 Perquč no els va posar bons cap herba remeiera ni cap emplastre, sinó la teva paraula, Senyor, capaç de guarir-ho tot.13 Tu tens poder sobre la vida i sobre la mort, fas baixar a les portes de la mort i en fas pujar.14 L'home dolent pot matar, perň no pot retornar la vida a qui l'ha perduda, no pot alliberar l'ŕnima un cop ha estat arrabassada.
Pedregades i mannŕ
15 Ningú no pot escapar-se de la teva mŕ.16 Vas fuetejar amb el teu braç poderós aquells impius que negaven cončixer-te. Els vas escometre amb pluges torrencials, amb fortes pedregades i tempestes desfermades; vas consumir-los amb el foc.17 I quina meravella! Enmig de l'aigua que tot ho apaga, el foc s'abrandava amb més energia. I és que la natura combat a favor dels justos.18 Unes vegades la flama s'amansia per no consumir els animals enviats contra els impius, perquč així aquests poguessin veure amb els seus propis ulls que els perseguia el judici diví.19 Altres vegades, dintre mateix de l'aigua, el foc s'abrandava amb més força encara per destruir les collites d'un país malvat.20 En canvi, donaves al teu poble un aliment d'ŕngels, els proveďes des del cel amb un pa ja preparat que no els costava cap esforç, un pa capaç de satisfer tots els desigs i adaptar-se a tots els gustos.21 L'aliment que els donaves mostrava com n'ets, de dolç, amb els teus fills, perquč s'ajustava al desig de qui el menjava, s'acomodava al gust de cada un.22 Semblava neu i glaç, perň resistia al foc sense fondre's. I és que volies fer-los comprendre que les collites dels enemics havien estat destruďdes per un foc que flamejava enmig de la pedregada i llampeguejava enmig de la pluja.23 I, tanmateix, aquest mateix foc, quan es tractava d'alimentar els justos, s'oblidava fins i tot de la seva força natural.
La creació, dňcil a Déu
24 La creació, obra teva, és com un arc al teu servei: tibant per a castigar els injustos, distčs en benefici dels qui confien en tu.25 Per aixň, també aleshores la creació es transformava en moltes coses, al servei del teu do que alimentava tothom segons el desig dels qui ho demanaven.26 Així els teus fills, que tant estimes, podien comprendre, Senyor, que allň que nodreix l'home no és el fruit de la terra, sinó la teva paraula, que manté amb vida els qui creuen en tu.27 L'aliment, doncs, que el foc no destruďa, quedava fos com si res per l'escalf d'un petit raig de sol,28 perquč quedés clar que cal avançar-se al sol per donar-te grŕcies, que cal anar a trobar-te abans no apunti el dia.29 Perquč l'esperança del desagraďt es fondrŕ com gebre a l'hivern, s'escolarŕ com aigua que no es fa servir.